La salut com a dret i bé fonamentals

Una de les reivindicacions més importants per a la ciutadania és la de poder acudir al sistema sanitari per recuperar la salut. Es considera que gaudir de bona salut o bé d’una salut acceptable constitueix un dret fonamental de la persona. I això és cert, però no oblidem que lliguem salut i dret a la salut en el context occidental d’Estats del benestar que han assumit l’obligació constitucional d’atendre mèdicament la salut de la població amb un sistema públic i privat de qualitat i que disposen de recursos suficients per fer-ho.

Què passa, però, en les zones geogràfiques menys afavorides del planeta? L’Informe sobre la Salut en el Món 2023, de l’Organització Mundial de la Salut, denuncia contrastos cridaners. L’esperança de vida al Japó, per exemple, és d’uns 85 anys, mentre que a Sierra Leone encara no supera els 36. En molts països en vies de desenvolupament no existeix una atenció primària mínimament digna, el risc de mort durant el part o en el període de lactància resulta elevat, moltes malalties guaribles o tractables a Occident esdevenen cròniques o letals i el contagi per malalties infeccioses ni es frena adequadament amb mesures profilàctiques ni es pot acompanyar mèdicament com cal.

Aquest panorama revela una injustícia estructural a escala global. Reflecteix un dels rostres del trist fenomen de la pobresa, que encara clava el seu fibló en àmplies zones del planeta. Però es tracta d’una pobresa escandalosa, no necessàriament inevitable, ja que en bona part té caràcter de conseqüència de la concentració, no totalment justificable, de la riquesa en les zones afavorides de la Terra. L’escàndol s’accentua encara més quan recordem que el dret a la vida, juntament amb la llibertat i la seguretat, dimana directament de la condició de persona de tot ésser humà. Si hem vingut a l’existència, tenim dret a poder-la desplegar i mantenir en condicions mínimes del bé que és la salut. I alhora estem obligats èticament a posar o cercar els mitjans adequats per garantir la vida tractant o acompanyant dignament els trastorns de salut. Ja sabem que tot dret genera un deure equivalent, en primer lloc, per a qui el reivindica. Així, el dret a la salut no obliga només l’Estat a disposar d’un sistema sanitari competent, sinó també els ciutadans a tenir cura responsablement de la pròpia salut. Drets i deures, tanmateix, que en les zones deprimides del planeta sovint no poden garantir suficientment ni els Estats ni els ciutadans.

El problema de la salut a casa nostra sembla orientat a l’eficiència del sistema sanitari. Les llistes d’espera, la manca de facultatius especialitzats en algunes àrees, la dilació en la pràctica de proves clíniques, el poc temps d’atenció personal en la consulta primària, la congestió del servei d’urgències, la diferència de tracte en la sanitat privada, la complexitat d’alguns tràmits administratius i la dificultat en la comunicació entre els centres de salut i els pacients semblen ser els motius principals de les queixes dels usuaris. No cal negar que tot sistema ha d’estar sotmès a un procés continu d’avaluació i de millora, i que ha de saber generar mecanismes d’autocorrecció àgils i eficaços. Les polítiques de les administracions han de ser clares al respecte i entomar aquesta responsabilitat des de la missió engrescadora de prestar un bon servei a la ciutadania. Per la seva banda, els usuaris no poden oblidar que també ells han contret una obligació amb el sistema: la de mostrar-se cooperatius i educats, ser veraços en la informació, respectar els tractaments, les visites i les proves prescrites, i mantenir operatius els canals de comunicació.

No es pot entendre la vida com una reivindicació de drets sense assumir els corresponents deures personals i professionals. L’atenció professional a la salut s’ha d’aplicar de manera especial a les persones que es troben en situacions de precarietat més intensa i en risc d’exclusió social. Entre elles cal esmentar els contextos de pobresa social i d’immigració. Sovint és aquí on les necessitats d’una bona atenció sanitària reclamen més directament una ètica de la solidaritat i de la justícia social. Per això té sentit que, respectant el dret a la intimitat, entre les dades dels usuaris de la salut consti aquella situació econòmica i social que faciliti al personal sanitari una intervenció professional i humanitària més completa i eficaç, més ajustada a limitacions i mancances.

Càritas agraeix enormement el compromís dels professionals de la salut en l’atenció particular a les persones més vulnerables. Complir els protocols deontològics amb sensibilitat humana diu molt dels agents de la salut. La vida i la salut que la preserva són béns fonamentals de tota persona. Tant de bo que en el planeta sencer es poguessin garantir tant l’una com l’altra.