Racisme immobiliari, una problemàtica invisibilitzada

És una realitat indiscutible: llogar o comprar un habitatge és gairebé una quimera. Es tracta d’un problema estructural per a àmplies capes de la societat. Més enllà d’això, però, molts no són conscients de l’existència del denominat racisme immobiliari, una situació que afecta a milers de persones pel simple fet de ser racialitzades.

Què és el racisme immobiliari? Es tracta d’una sèrie de pràctiques discriminatòries que porten a terme propietaris i agències immobiliàries, impossibilitant l’accés a l’habitatge a persones amb noms i cognoms i/o trets culturals que s’associen a un origen estranger, i que esdevenen la porta d’entrada a múltiples prejudicis i estereotips. Aquestes pràctiques, malauradament molt esteses, són constitutives de delicte perquè vulneren la Constitució espanyola en el seu article 14, sobre la igualtat de tracte i la no discriminació. Molts conciutadans i conciutadanes no poden llogar o comprar perquè se’ls modifiquen les condicions proposades, se’ls apuja el preu que havien pactat inicialment o reben excuses diverses que n’impedeixen l’accés, com per exemple que l’habitatge ja no està disponible.   

A Catalunya i a la resta de l’Estat la discriminació en el sector immobiliari és un fenomen que sembla socialment assumit. Segons Es lloga? Racisme i xenofòbia en el mercat de lloguer, un informe encarregat pel Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, el 72% de les immobiliàries bloquegen l’accés a l’habitatge a persones estrangeres o amb trets ètnics que no es relacionen amb ser català o espanyol.     

Un exemple molt il·lustratiu és el que va viure el còmic melillenc Yunez Chaib. Aquest monologuista i col·laborador televisiu (intervenia en el programa La resistencia del canal Movistar +) va explicar la seva experiència buscant pis. Quan contactava per telèfon amb les immobiliàries i els explicava que buscava pis, que tenia feina estable i que no disposava de mascotes, tot eren alabances. Li deien, “ets el candidat ideal”. Quan li preguntaven quin era el seu nom i deia “Yunez”, tot canviava de cop. L’encaix inicial es transformava en reticències de tot tipus.

A Càritas Diocesana de Vic acompanyem persones amb noms i cognoms que, com el Yunez, es troben amb aquest problema, però també en poden patir d’altres que són indissociables (la teoria de les interseccionalitats sosté que l’experiència de desigualtat i discriminació, o de privilegi, es configura a partir de la interrelació entre diverses categories socials, com el gènere, l’ètnia, la classe social, la salut, l’orientació sexual o l’edat) i esdevenen motius de vulnerabilització.

Les pràctiques discriminatòries estan normalitzades per les agències immobiliàries i pels propietaris, però resulta preocupant l’omissió sistemàtica del deure que tenen les administracions públiques de regular i vetllar per la no discriminació. El dret a l’habitatge està reconegut en la legislació internacional, estatal i autonòmica, però no s’aplica. Hi ha deixadesa de funcions. I tampoc es prou fa pedagogia: en l’imaginari col·lectiu, i també en el relat mediàtic, es relacionen les famílies racialitzades i migrants amb la insolvència econòmica i amb els comportament incívics, perpetuant uns tòpics que només generen desconfiança, racisme i xenofòbia.

Cal treballar per a desenvolupar unes polítiques públiques que garanteixin els mateixos drets per a tothom, col·laborant amb els serveis de mediació i amb funcionaris judicials que reconeguin i denunciïn el racisme entre particulars. Cal, en definitiva, complir amb les lleis i denunciar i assenyalar el racisme. A Càritas Diocesana de Vic incidim en la importància de visibilitzar tot allò que vulnera els drets bàsics de les persones, per seguir contribuint a posar la vida al centre, promovent comunitats més justes i inclusives.